Translate

diumenge, 2 de març de 2014

cartes des d'Holanda




R
ecordes quant érem joves, menuts, amb tan sols 17 anys i parlàvem d’Holanda com de la terra promesa?
Parlàvem de ser lliures, fumant marihuana i vivint del nostre art a la ciutat semi-submergida a les aigües del Mar del Nord. Tantes coses són diferents….
  Estic ara mateix a un “coffe shop” d’aquesta ciutat tan somiada pels dos, ací dins, escrivint-te aquesta carta. Observi elevar-se els fums blancs dels veïns fumadors, sacien la seua dependència, ofeguen al lletós fum els seus mals i escriuen e-mails amb els seus portàtils. Podria jo fer el mateix, per tal que les meues lletres foren instantànies, però ja em coneixes, sóc un romàntic.
  T’escric mentre tasti un cafè amarg, sense sucre, com a mi m’agraden, tocadet de conyac del bo, em refugiï del fred del carrer. Fora, els canals, han petrificat i a l’exterior neva. A la finestra, la neu, apegalosa, pareix dibuixar la teva cara i jo et recordo mentre escric, pensant en tots els que han escrit així molt abans que jo. Imagino a Mantuli; criticant el colonialisme holandès del segle XIX a la novel·la “Max Havelaar”, o en Harry Mulisch, reflexionant sobre el mal i el nazisme al “Sigfrid”, imagino, per què no? A W.F Hermans entrant per la porta, escriu “la habitació obscura de Democles” tot just davant de mi, després d’haver cercat inspiració a la planta màgica, típica d’aquesta terra que em resulta tan estranya, tant diferent, de la meva València. València, noti el seu Sol a la esquena, escolto les ones del meu estimat mediterrani i ens imagino en aquell estiu del 2012 a la Malva-rosa, prenent el Sol mentre ens devoràvem a besos.
  Tantes coses són ara diferents, tant ha canviat el món que és difícil reconèixer-lo. Tot i així hi han coses que no canvien; tu, per exemple, continues excitant la meva imaginació, els teus ulls, continuen atrapant-me, com una trampa per a ocells. Jo, continuo fugint de tu, dec ser un poc idiota, continuo, també, cercant inspiració en països llunyans i records passats.
  Un nou món naix per a tots, què ens depararà? Ningú ho pot saber, tot canvia, la vida s’obri camí, però l’únic que no pot canviar, que sempre estarà, és, en primer lloc, aquesta ciutat, que tant desitjàvem i en segon lloc, aquell estiu del 2012, eternament nostre, per moltes milles que ens imposen, sempre estarem units per la màgia de la Malvar-rossa, con en aquella mítica pel·lícula, sempre ens quedarà València.
  Finalment m’acomiado de tu amb la sensació de que les paraules no poden transmetre tot el que t’estimo, que em falten coses per dir-te i amb una esperança de que prompte les forces que conspiren per mantenir-nos distants decaiguin i puguem veure’ns de nou, tal volta a la nostra platja, aquella en la que per vegada primera vaig tastar els teus llavis de mel, aquella que sempre tinc a la ment cada colp que escric.
  Ha passat molt de temps, però tot i així, encara recordo els teus besos, gronxolant-me com les ones de la mar una barca de pesca. Sembla que ha passat ja molt de temps d’això, però el record d’eixe dia, encara està viu en mi, i ara que el món ha canviat tant, quant em sento perdut en aquest planeta tant diferent, acudeixo a aquell record, que em serveix d’àncora a aquest món i a tu, tan distant com l’horitzó.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada