Translate

diumenge, 9 de febrer de 2014

el camp



Quant va despertar, el fum i l’olor de la sang impregnaven l’aire que amb prou feines i no sense dolor respirava. El camp que s’estenia en front d’ell, adés un enorme lloc on els oriünds d’allí conreaven el blat, ara estava ple de les restes de la massacre en que havia pres partit. Les restes s’estenien fins on podia veure i el blat, que havia estat tan groc com l’or, ara era negre, com si fos de carbó pur.
   Tenia sang per tot arreu, algun d’eixos rius que li  xorraven per tot el seu cos d’adolescent, eren de les seves pròpies ferides, altres eren dels dimonis que feia un temps havien envaït el seu país, destruït els pobles de la frontera i assetjat durant l’hivern la seva ciutat, aquella on havia crescut, la ciutat on treballava el seu pare, a la fàbrica de tractors, ara era una ruïna, com tota la vora del riu on havia pescat amb els amics feia temps. Els odiats enemics, els” dimonis”, com els anomenaven els seus companys de batalló, ara eren cadàvers uniformats que jeien al terra; cremats, ensangonats, morts, i morts estaven millor, ara ja no farien mal a ningú.
  No recordava que havia passat tot justs quant va perdre el coneixement, sols recordava els tancs avançar pel camp, els sons dels òrgans que disparaven els coets i el foc incessant de l’artilleria, les bombes detonar i els seus companys caure morts per les bales i projectils dels dimonis. No sabia, no podia saber, qui havia guanyat eixa batalla, desitjava que foren els seus, no per motius patriòtics, el pare sempre diu, deia millor dit, que tots eren iguals i que les fronteres sols eren una cosa imposada pels enemics, que ell deia que eren els que explotaven a la gent bona. El pare sempre diu, deia, que les guerres eren horribles que mai permetria que cap dels seus fills anés a una, sabia del que parlava, el pare havia pres partit en la guerra civil que va tenir lloc al seu país, quant van derrocar al tirà que durant molt de temps havia explotat al seu poble. El pare ja no deia res, quant els dimonis atacaren la ciutat on vivien, estava treballant a la fàbrica, les bombes dels ocells de metall van reduir a runes aquell loc. El pare va morir i la mare, tot i que va sobreviure, no sabia on estava. Ella, la mare, havia estat reclutada, com les seves germanes, per a treballar a les fàbriques que s’havien transportat a les muntanyes de l’est, allà estaven a resguard de la guerra, treballaven fent equipament militar, però no sabia que era d’ella ni de les seves germanes. Ell havia estat reclutat per fer front a l’enemic tot just quant l’exercit alliberà la ciutat, en la que va sobreviure, alimentant-se de tot el que va poder agafar, va matar i van estar a punt de matar-lo diverses voltes. Avanç de que el pare morís, s’hauria negat, no hauria pres partit, però desprès de que mataren el pare, de que arrasaren la ciutat i d’haver vist el que havia vist, de sentir el que va sentir, no tenia dubtes, volia venjar el pare i demostrar als dimonis que no era inferior a ells, que podia lluitar contra ells, que no era un covard, podia fer-los front.
  Tot allò ara li resultava llunyà en el temps. Tenia la gola seca, li sabia a sofre, necessitava aigua. Caminà un poc, lentament, li feia mal la cama dreta, o era l’esquerra? No ho sabia, es sentia confús, en qualsevol cas, tenia a la cama un tros de ferro clavat, un fragment de metralla o el resultat d’una explosió d’un dels tancs, no ho sabia, no ho podia saber. Caminà uns metres i es llançà a terra, no podia caminar. Va tenir sort, al seu costat hi havia un forat on alguna cosa liquida es movia amb l’aire del camp; es va acostar reptant, adolorint-se a cada centímetre, arriba amb dificultats i va fer un glop. Escopí. Era benzina, tal volta l’únic toll de combustible que no cremava en aquell lloc; tal volta, l’únic que no cremava en aquell infern.
  Es posa a mirar el cel, negre pel fum, plorà. Intentà alçar-se i va caure, ho intenta de nou i tornà a caure. Enfadat, colpejà el terra amb els punys i colpejà alguna cosa metàl·lica, la va agafar, no sabia ven bé que era, era un tub, un deixos tubs amb que l’enemic feia explotar els tancs. El va fer servir com a crossa i es va alçar. Va caminar uns metres més, no es sap en quina direcció.  Va caminar fins trobar-se amb un tanc. Era un tanc enemic, va sentir por, havia vist eixos mastodonts en acció, matant a tots els seus companys de batalló, sabia el que podia fer eixe canó. S’acostà a poc a poc; primer una cama, després l’altra i tragar dolor. L’arma romania silenciosa al mig de l’infern dels camps de blat socarrats, estava intacta, l’enemic l’havia abandonat. Es va recolzar en ell i tractà de pujar dalt del vehicle, no va poder, la cama li feia massa mal, sentia que s’ofegava cada colp que feia algun esforç. Es va deixar caure al costat de les erugues, recolzant l’esquena en elles i allí va romandre, no tenia forces per continuar caminant.
  Al cap del temps, quant el sol estava baix, va veure uns soldats, no sabia que eren, enemics o amics, li feia igual, va cridar i tornà a cridar, alçà el tub, va fer totes les senyals que va poder i els soldats el van veure. Ràpid es van acostar a ell, eren amics. Els va demanar aigua, encara tenia la gola seca amb sabor a sofre, li van donar aigua i l’ajudaren a alçar-se. Havien guanyat la batalla, encara que havien patit terribles baixes, encara així, ara els dimonis es batien en retirada per tot el país, tornaven a casa i l’exercit triomfant els perseguia per tal de tornar-los tot el patiment que havien sembrat a tot el món. Va somriure, s’alegrà per la noticia. Mirà als seus companys als ulls, no els coneixia, però parlaven el seu idioma i vestien el seu uniforme, estava segur, podria descansar i pot ser, tornar a casa. Intentà dir qui era, però quant estava a punt de dir el número de batalló al que pertanyia, va morir de forma fulminant, els impactes de metralla i les ones de xoc de les explosions, li van destrossar el cos i els seus òrgans interns.
  Finalment, els seus companys, van guanyar la guerra, van derrotar els dimonis, van fer homenatges als generals i als soldats morts, el seu país va estar de celebració vora una setmana, van haver desfilades triomfals, es van jutjar els enemics pels seus crims, però ningú es recordà del seu nom, era un de tants mots d’aquella guerra, un de tants herois que canviaren la història però que no surt als llibres, un de tants soldats, sols un de tants, com el seu pare o la seva mare, sols  pols de la història.            

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada