Translate

diumenge, 26 de gener de 2014

Pols en el vent



Aquella era una nit especialment freda, i l’aire glaçat es condensava entre les parets dels edificis que formaven els estrets carrerons pels quals caminava sense un rumb fix. Vagabundejava pels carrers buscant no sabia ven bé que. Sempre sols, sempre amb el fred i el vent com companys, per a ell era molt difícil fer amics o intimar amb ningú, sempre d’un lloc cap un altre, sense sostre, sense futur, però amb passat, un passat que per molt que ho intentava, no podia oblidar, que el perseguia com la fam.
  Tremolant com un nen espantat, amb els llavis morats de fred, passava pels carrers, mirant els aparadors de les tendes, els articles que una vegada comprà i que ara ni tan sols podia somniar. Que injusta era la vida. Mirava amb atenció tots els aparadors, però sempre intentava evitar els que tenien menjar exposat, per a ell era un turment veure allò, menjar que ningú menjaria i que es malbarataria, ell podria donar-li un bon us, si li’l deixaren, però això mai passaria, la gent normal mai es refiava de les persones com ell, pensaven que els faria mal o que estava borratxo tot el dia, tal volta això últim fora veritat, sempre amb el cartró de vi a la ma, però no era per vici, o al menys no havia començat per vici. Feia tant de fred al carrer, l’únic que moltes vegades podia fer per combatre’l era pegar-li a la botella, fins i tot havia provat el bes de les xeringues, sempre fugint del fred, les agulles et feien oblidar que tenies els dits de la ma congelats, que el carrer estava nevat i no tenies sabates, però era tan car, el vi era més barat, el vi dolent, no com aquell que tastà en la seva vida anterior, eixe que valia tants diners com una xeringa.
  Buscava i buscava sense parar un lloc on poder quedar-se i passar la nit, un lloc a resguard del vent glaçador. Seria tan ideal trobar un racó a la plaça major, moltes voltes havia dormit allí, la plaça estava porticada i això ajudava a posar-se a resguard de la rosada i del fred així com de la pluja. Ara, però, la policia feia guàrdia  a la plaça, l’alcalde havia proposat una mena de croada contra la gent com ell, no feien bonic, espantaven els turistes i els comerciants de la zona es queixaven, doncs espantaven a la clientela. Sempre a la cacera dels vots, el populisme era la clau. Recordava, en la seva vida anterior, ell, havia participat del joc, havia anat a votar i entregat el seu DNI a la porta, ara, el tiraven de totes bandes, ja no tenia drets. A ningú li preocupava la gent com ell, era com si no existiren, eren invisibles. Recordava que quant començà aquella persecució, els seus, van protestar, fins i tot van haver disturbis, fins i tot, es parlaven de morts, però fou igual, la gent com ell mai tenien raó. Li entristia pensar que feia un temps, ell havia pensat el mateix, ara, la seva percepció havia canviat, es considerava com una despulla social, però pensava que tenia els mateixos drets que la resta, ell era, encara, una persona, tenia dret a anar on volgués, tenia dret a viure.
  Sempre caminant, sempre sense sabates, buscant on dormir. Qui ho hauria dit. Feia un temps ell havia sigut una persona benestant, tenia una família, diners, amics, influencies, treball, inclús havia anat de vacances a la platja, s’havia banyat en l’aigua salada i jugat amb les ones, ara però, no podia ni veure l’aigua, estava sempre tan freda, no tenia en que eixugar-se quant plovia, havia perdut el treball, no recordava com, la seva família s’havia esfumat no sabia per què, ja no tenia amics, havia gastat els diners i ja no anava de vacances a la platja. No recordava res de com havia passat tot allò, sols recordava que havia perdut el treball i desprès ja no tenia res, sols la roba que portava i ja ni tan sols la tenia, havia tingut que regirar als contenidors i buscar roba, roba que ja estava feta pols. Una i altra volta havia intentat refer-se, però cada colp fracassava més i més, no podia sortir d’allí. Buscava treball, però ningú el contractava, intentava saber que havia sigut de la seva dona, ningú ho sabia, no tenia res, el seu món li havia donat l’esquena.
  Sempre colp d’arrere de colp sols pensava en una cosa, trobar un lloc on dormir, però no tenia son, sols caminava. Buscava resoldre les preguntes que li permetrien sortir d’eixa situació seva, i quant més pensava més mal es feia. Plorava i plorava i la impotència era el seu pa. Finalment troba un lloc on dormir, en la plaça del poble, en un banc sota un arbre, apilà uns pocs cartrons i allí es va gitar dormir, en mitat del fred. Mai més tronà a caminar, es va convertir el pols, que sols tenia coma  companys el fred i el vent. Pols, sempre vagabundejant d’un lloc a un altre, proscrit de totes bandes      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada