Translate

diumenge, 2 de març de 2014

cartes des d'Holanda




R
ecordes quant érem joves, menuts, amb tan sols 17 anys i parlàvem d’Holanda com de la terra promesa?
Parlàvem de ser lliures, fumant marihuana i vivint del nostre art a la ciutat semi-submergida a les aigües del Mar del Nord. Tantes coses són diferents….
  Estic ara mateix a un “coffe shop” d’aquesta ciutat tan somiada pels dos, ací dins, escrivint-te aquesta carta. Observi elevar-se els fums blancs dels veïns fumadors, sacien la seua dependència, ofeguen al lletós fum els seus mals i escriuen e-mails amb els seus portàtils. Podria jo fer el mateix, per tal que les meues lletres foren instantànies, però ja em coneixes, sóc un romàntic.
  T’escric mentre tasti un cafè amarg, sense sucre, com a mi m’agraden, tocadet de conyac del bo, em refugiï del fred del carrer. Fora, els canals, han petrificat i a l’exterior neva. A la finestra, la neu, apegalosa, pareix dibuixar la teva cara i jo et recordo mentre escric, pensant en tots els que han escrit així molt abans que jo. Imagino a Mantuli; criticant el colonialisme holandès del segle XIX a la novel·la “Max Havelaar”, o en Harry Mulisch, reflexionant sobre el mal i el nazisme al “Sigfrid”, imagino, per què no? A W.F Hermans entrant per la porta, escriu “la habitació obscura de Democles” tot just davant de mi, després d’haver cercat inspiració a la planta màgica, típica d’aquesta terra que em resulta tan estranya, tant diferent, de la meva València. València, noti el seu Sol a la esquena, escolto les ones del meu estimat mediterrani i ens imagino en aquell estiu del 2012 a la Malva-rosa, prenent el Sol mentre ens devoràvem a besos.
  Tantes coses són ara diferents, tant ha canviat el món que és difícil reconèixer-lo. Tot i així hi han coses que no canvien; tu, per exemple, continues excitant la meva imaginació, els teus ulls, continuen atrapant-me, com una trampa per a ocells. Jo, continuo fugint de tu, dec ser un poc idiota, continuo, també, cercant inspiració en països llunyans i records passats.
  Un nou món naix per a tots, què ens depararà? Ningú ho pot saber, tot canvia, la vida s’obri camí, però l’únic que no pot canviar, que sempre estarà, és, en primer lloc, aquesta ciutat, que tant desitjàvem i en segon lloc, aquell estiu del 2012, eternament nostre, per moltes milles que ens imposen, sempre estarem units per la màgia de la Malvar-rossa, con en aquella mítica pel·lícula, sempre ens quedarà València.
  Finalment m’acomiado de tu amb la sensació de que les paraules no poden transmetre tot el que t’estimo, que em falten coses per dir-te i amb una esperança de que prompte les forces que conspiren per mantenir-nos distants decaiguin i puguem veure’ns de nou, tal volta a la nostra platja, aquella en la que per vegada primera vaig tastar els teus llavis de mel, aquella que sempre tinc a la ment cada colp que escric.
  Ha passat molt de temps, però tot i així, encara recordo els teus besos, gronxolant-me com les ones de la mar una barca de pesca. Sembla que ha passat ja molt de temps d’això, però el record d’eixe dia, encara està viu en mi, i ara que el món ha canviat tant, quant em sento perdut en aquest planeta tant diferent, acudeixo a aquell record, que em serveix d’àncora a aquest món i a tu, tan distant com l’horitzó.  

diumenge, 9 de febrer de 2014

el camp



Quant va despertar, el fum i l’olor de la sang impregnaven l’aire que amb prou feines i no sense dolor respirava. El camp que s’estenia en front d’ell, adés un enorme lloc on els oriünds d’allí conreaven el blat, ara estava ple de les restes de la massacre en que havia pres partit. Les restes s’estenien fins on podia veure i el blat, que havia estat tan groc com l’or, ara era negre, com si fos de carbó pur.
   Tenia sang per tot arreu, algun d’eixos rius que li  xorraven per tot el seu cos d’adolescent, eren de les seves pròpies ferides, altres eren dels dimonis que feia un temps havien envaït el seu país, destruït els pobles de la frontera i assetjat durant l’hivern la seva ciutat, aquella on havia crescut, la ciutat on treballava el seu pare, a la fàbrica de tractors, ara era una ruïna, com tota la vora del riu on havia pescat amb els amics feia temps. Els odiats enemics, els” dimonis”, com els anomenaven els seus companys de batalló, ara eren cadàvers uniformats que jeien al terra; cremats, ensangonats, morts, i morts estaven millor, ara ja no farien mal a ningú.
  No recordava que havia passat tot justs quant va perdre el coneixement, sols recordava els tancs avançar pel camp, els sons dels òrgans que disparaven els coets i el foc incessant de l’artilleria, les bombes detonar i els seus companys caure morts per les bales i projectils dels dimonis. No sabia, no podia saber, qui havia guanyat eixa batalla, desitjava que foren els seus, no per motius patriòtics, el pare sempre diu, deia millor dit, que tots eren iguals i que les fronteres sols eren una cosa imposada pels enemics, que ell deia que eren els que explotaven a la gent bona. El pare sempre diu, deia, que les guerres eren horribles que mai permetria que cap dels seus fills anés a una, sabia del que parlava, el pare havia pres partit en la guerra civil que va tenir lloc al seu país, quant van derrocar al tirà que durant molt de temps havia explotat al seu poble. El pare ja no deia res, quant els dimonis atacaren la ciutat on vivien, estava treballant a la fàbrica, les bombes dels ocells de metall van reduir a runes aquell loc. El pare va morir i la mare, tot i que va sobreviure, no sabia on estava. Ella, la mare, havia estat reclutada, com les seves germanes, per a treballar a les fàbriques que s’havien transportat a les muntanyes de l’est, allà estaven a resguard de la guerra, treballaven fent equipament militar, però no sabia que era d’ella ni de les seves germanes. Ell havia estat reclutat per fer front a l’enemic tot just quant l’exercit alliberà la ciutat, en la que va sobreviure, alimentant-se de tot el que va poder agafar, va matar i van estar a punt de matar-lo diverses voltes. Avanç de que el pare morís, s’hauria negat, no hauria pres partit, però desprès de que mataren el pare, de que arrasaren la ciutat i d’haver vist el que havia vist, de sentir el que va sentir, no tenia dubtes, volia venjar el pare i demostrar als dimonis que no era inferior a ells, que podia lluitar contra ells, que no era un covard, podia fer-los front.
  Tot allò ara li resultava llunyà en el temps. Tenia la gola seca, li sabia a sofre, necessitava aigua. Caminà un poc, lentament, li feia mal la cama dreta, o era l’esquerra? No ho sabia, es sentia confús, en qualsevol cas, tenia a la cama un tros de ferro clavat, un fragment de metralla o el resultat d’una explosió d’un dels tancs, no ho sabia, no ho podia saber. Caminà uns metres i es llançà a terra, no podia caminar. Va tenir sort, al seu costat hi havia un forat on alguna cosa liquida es movia amb l’aire del camp; es va acostar reptant, adolorint-se a cada centímetre, arriba amb dificultats i va fer un glop. Escopí. Era benzina, tal volta l’únic toll de combustible que no cremava en aquell lloc; tal volta, l’únic que no cremava en aquell infern.
  Es posa a mirar el cel, negre pel fum, plorà. Intentà alçar-se i va caure, ho intenta de nou i tornà a caure. Enfadat, colpejà el terra amb els punys i colpejà alguna cosa metàl·lica, la va agafar, no sabia ven bé que era, era un tub, un deixos tubs amb que l’enemic feia explotar els tancs. El va fer servir com a crossa i es va alçar. Va caminar uns metres més, no es sap en quina direcció.  Va caminar fins trobar-se amb un tanc. Era un tanc enemic, va sentir por, havia vist eixos mastodonts en acció, matant a tots els seus companys de batalló, sabia el que podia fer eixe canó. S’acostà a poc a poc; primer una cama, després l’altra i tragar dolor. L’arma romania silenciosa al mig de l’infern dels camps de blat socarrats, estava intacta, l’enemic l’havia abandonat. Es va recolzar en ell i tractà de pujar dalt del vehicle, no va poder, la cama li feia massa mal, sentia que s’ofegava cada colp que feia algun esforç. Es va deixar caure al costat de les erugues, recolzant l’esquena en elles i allí va romandre, no tenia forces per continuar caminant.
  Al cap del temps, quant el sol estava baix, va veure uns soldats, no sabia que eren, enemics o amics, li feia igual, va cridar i tornà a cridar, alçà el tub, va fer totes les senyals que va poder i els soldats el van veure. Ràpid es van acostar a ell, eren amics. Els va demanar aigua, encara tenia la gola seca amb sabor a sofre, li van donar aigua i l’ajudaren a alçar-se. Havien guanyat la batalla, encara que havien patit terribles baixes, encara així, ara els dimonis es batien en retirada per tot el país, tornaven a casa i l’exercit triomfant els perseguia per tal de tornar-los tot el patiment que havien sembrat a tot el món. Va somriure, s’alegrà per la noticia. Mirà als seus companys als ulls, no els coneixia, però parlaven el seu idioma i vestien el seu uniforme, estava segur, podria descansar i pot ser, tornar a casa. Intentà dir qui era, però quant estava a punt de dir el número de batalló al que pertanyia, va morir de forma fulminant, els impactes de metralla i les ones de xoc de les explosions, li van destrossar el cos i els seus òrgans interns.
  Finalment, els seus companys, van guanyar la guerra, van derrotar els dimonis, van fer homenatges als generals i als soldats morts, el seu país va estar de celebració vora una setmana, van haver desfilades triomfals, es van jutjar els enemics pels seus crims, però ningú es recordà del seu nom, era un de tants mots d’aquella guerra, un de tants herois que canviaren la història però que no surt als llibres, un de tants soldats, sols un de tants, com el seu pare o la seva mare, sols  pols de la història.            

diumenge, 26 de gener de 2014

Pols en el vent



Aquella era una nit especialment freda, i l’aire glaçat es condensava entre les parets dels edificis que formaven els estrets carrerons pels quals caminava sense un rumb fix. Vagabundejava pels carrers buscant no sabia ven bé que. Sempre sols, sempre amb el fred i el vent com companys, per a ell era molt difícil fer amics o intimar amb ningú, sempre d’un lloc cap un altre, sense sostre, sense futur, però amb passat, un passat que per molt que ho intentava, no podia oblidar, que el perseguia com la fam.
  Tremolant com un nen espantat, amb els llavis morats de fred, passava pels carrers, mirant els aparadors de les tendes, els articles que una vegada comprà i que ara ni tan sols podia somniar. Que injusta era la vida. Mirava amb atenció tots els aparadors, però sempre intentava evitar els que tenien menjar exposat, per a ell era un turment veure allò, menjar que ningú menjaria i que es malbarataria, ell podria donar-li un bon us, si li’l deixaren, però això mai passaria, la gent normal mai es refiava de les persones com ell, pensaven que els faria mal o que estava borratxo tot el dia, tal volta això últim fora veritat, sempre amb el cartró de vi a la ma, però no era per vici, o al menys no havia començat per vici. Feia tant de fred al carrer, l’únic que moltes vegades podia fer per combatre’l era pegar-li a la botella, fins i tot havia provat el bes de les xeringues, sempre fugint del fred, les agulles et feien oblidar que tenies els dits de la ma congelats, que el carrer estava nevat i no tenies sabates, però era tan car, el vi era més barat, el vi dolent, no com aquell que tastà en la seva vida anterior, eixe que valia tants diners com una xeringa.
  Buscava i buscava sense parar un lloc on poder quedar-se i passar la nit, un lloc a resguard del vent glaçador. Seria tan ideal trobar un racó a la plaça major, moltes voltes havia dormit allí, la plaça estava porticada i això ajudava a posar-se a resguard de la rosada i del fred així com de la pluja. Ara, però, la policia feia guàrdia  a la plaça, l’alcalde havia proposat una mena de croada contra la gent com ell, no feien bonic, espantaven els turistes i els comerciants de la zona es queixaven, doncs espantaven a la clientela. Sempre a la cacera dels vots, el populisme era la clau. Recordava, en la seva vida anterior, ell, havia participat del joc, havia anat a votar i entregat el seu DNI a la porta, ara, el tiraven de totes bandes, ja no tenia drets. A ningú li preocupava la gent com ell, era com si no existiren, eren invisibles. Recordava que quant començà aquella persecució, els seus, van protestar, fins i tot van haver disturbis, fins i tot, es parlaven de morts, però fou igual, la gent com ell mai tenien raó. Li entristia pensar que feia un temps, ell havia pensat el mateix, ara, la seva percepció havia canviat, es considerava com una despulla social, però pensava que tenia els mateixos drets que la resta, ell era, encara, una persona, tenia dret a anar on volgués, tenia dret a viure.
  Sempre caminant, sempre sense sabates, buscant on dormir. Qui ho hauria dit. Feia un temps ell havia sigut una persona benestant, tenia una família, diners, amics, influencies, treball, inclús havia anat de vacances a la platja, s’havia banyat en l’aigua salada i jugat amb les ones, ara però, no podia ni veure l’aigua, estava sempre tan freda, no tenia en que eixugar-se quant plovia, havia perdut el treball, no recordava com, la seva família s’havia esfumat no sabia per què, ja no tenia amics, havia gastat els diners i ja no anava de vacances a la platja. No recordava res de com havia passat tot allò, sols recordava que havia perdut el treball i desprès ja no tenia res, sols la roba que portava i ja ni tan sols la tenia, havia tingut que regirar als contenidors i buscar roba, roba que ja estava feta pols. Una i altra volta havia intentat refer-se, però cada colp fracassava més i més, no podia sortir d’allí. Buscava treball, però ningú el contractava, intentava saber que havia sigut de la seva dona, ningú ho sabia, no tenia res, el seu món li havia donat l’esquena.
  Sempre colp d’arrere de colp sols pensava en una cosa, trobar un lloc on dormir, però no tenia son, sols caminava. Buscava resoldre les preguntes que li permetrien sortir d’eixa situació seva, i quant més pensava més mal es feia. Plorava i plorava i la impotència era el seu pa. Finalment troba un lloc on dormir, en la plaça del poble, en un banc sota un arbre, apilà uns pocs cartrons i allí es va gitar dormir, en mitat del fred. Mai més tronà a caminar, es va convertir el pols, que sols tenia coma  companys el fred i el vent. Pols, sempre vagabundejant d’un lloc a un altre, proscrit de totes bandes      

diumenge, 5 de gener de 2014

una cita



Havien quedat a les 19:30 en la porta de sa casa, ell havia d'anar a buscar-la, nerviós com estava, es va posar a corre-cuita aquells pantalons que tant li agradaven i una camisa negra que havia comprat dies abans, pensant exclusivament en la seva cita amb ella. Es va afanyar a arreglar-se, doncs arribava tard.
  Girà el carrer i allí estava ella, preciosa, impol·luta i amb aquell somriure que l'havia enamorat el primer dia que la va veure. Es va acostar, amb pas ràpid i tots dos es van embrancar en una passional abraçada.
-  Com estàs?
Va dir ell, amb una veu trontollant
- bé, una mica estressada pel d'avui, però i tu?
Va respondre ella, mesurant cada paraula, no volia avançar esdeveniments.
- anem. Va afegir ella, avançant-se a la proposició d'ell. I els dos van començar a caminar en direcció al cinema de la localitat.
  Van anar a veure la pel·lícula de moda, ja que encara que a ell no li agradava, ella era fervent seguidora de la saga, empassà orgull i entrà amb la seva estimada a la sala, va comprar un gran bol de crispetes i li va oferir a ella:
- Quantes vegades t'he de dir, que no et gastis diners en mi? Ja m'has convidat al cinema, a una pel·lícula que no t'agrada, no acceptaré això si no em promets que al sopar convido jo.
Vull aclarir ella. Sotmès a tal pressió ell acceptà sense dubtar, pensant que de cap manera havia de permetre que una deessa com ella gastés els diners, que amb tant d'esforç, amb prou feines podia guanyar.
  Acabada la pel·lícula, tots dos van anar a sopar al restaurant més selecte que es podien permetre, el restaurant xinès del costat de l'avinguda, els agradava aquell lloc, podies menjar tot el que se't posarà per davant i poguessis ingerir, ell es va posar com un porc , ella molt més refinada, es conformà amb dos escarits plats, el primer, d'arròs i el segon de vedella, que ell havia seleccionat amb cura per a ella.
  Acabat el sopar, en un moment de distracció de la jove, l'intrèpid adolescent pagà la factura, 50 € el últim de la seva paga d'aquest mes, havia estat treballant durant tot l'estiu per tal de poder permetre alguna cosa així.
  Van sortir del restaurant i van enfilar el camí al parc de la ciutat on residien. Pobre en il·luminació, ric en flora, el parc era un lloc fosc i tenebrós en les fredes nits d'hivern, notant el fred de la jove,, es va treure la jaqueta i la diposità amb molta suavitat sobre les espatlles de la noia que l'acompanyava, ella, agraïda, es va abalançar sobre la seva cara i li va fer un petó a la galta, molt proper als seus llavis, realment ella voldria haver-li'l donat a un altre lloc. Van caminar uns metres i es van asseure a l'arbre que ocupava el centre de la plaça. Recolzant-se ella sobre l'espatlla d'ell, ell la va agafar de la barbeta i li va donar un petó als llavis, realment ho estava desitjant, ella no va oposar resistència.
- No sabia que sentissis això per mi, em sento tan feliç, tu ets molt important per a mi, des de sempre, tant de bo això hagués passat abans, m'hagués estalviat nits senceres d'intens dolor.
Exclamà ella, ferventment, de sobte, un soroll estrany va interrompre el so de la nit, ella, es va apropar a veure de què es tractava, i es va quedar paralitzada de por, ell la va seguir amb desig en els seus ulls.
  L'endemà, els periòdics, van despertar portant a les seves portades un titular esgarrifós; just a la vora de l’arbre on la parella s’havia besat per primera vegada, una noia jove, jeia sense vida, al seu costat, hi havia una camisa negra d’home tota plena de sang i de l’escena macabra, s’allunyaven en direcció al cinema unes petjades roges. Al mateix arbre, algú havia escrit; sempre t’estimaré. Mai més es tornà a saber del jove, desaparegué en la pols del poble.